ILM.  SR…….,SR. PRESIDENT……..

Veïns i veïnes,  senyores i senyors…..

mariano_goma_otero_005Diuen que un pregó es la publicació en alta  veu,  que es fa en un lloc públic,  d’alguna cosa que cal que tothom sapigui;  o el discurs elogiòs per el que s’anuncía al públic la celebració d’una festivitat i la invitació a participar-hi a la mateixa;…i el Pregoner es la persona que te l’honor de fer de portaveu.

Gràcies de tot cor per haver dipositat en la meva persona aquesta confiança,  que m’omple de satisfacció i a l’hora de responsabilitat.

Ni vaig neixer ni he viscut dintre d’aquest barri,  que representa una part fonamental del cor de la ciutat de Lleida;  però curiosament i com per casualitat,  la meva vida personal i professional ha girat al voltant dels seus límits.

Veia de petit,  des de la part més baixa,  del aleshores Passeig-Boulevard de la Rambla d’Aragó,  on vivía amb la meva família;  l’antiga presó amb aquella façana i porta principal, enigmàtica i trista  que feia por,  i les petites finestres amb reixes.   Aquell  extraordinàri Passeig,  d’unes importants dimensions  per una Lleida amb vocació de gran ciutat;   es deia  BOTERS,  o  BOTEROS;  sense que els nens de pantalons curts i genolls repelats i vermells de mercromina;   ens preguntessim,  que caray  volía dir aquell nom semblant  a una expressió utilitzada en aquella època per anomenar els inferns,   com era  “  Las cuevas de Pedro Botero “.

Jugava al futbolín  al xiringuito que hi havía a l’encreuament de Boters amb el carrer Sant Crist i restava bocabadat quant veia als seminaristes sortint de passeig els diumenges amb les sotanes negres i els cinturons de colors.

He caigut  cinquanta vegades  i tinc cicatrius a brassos i cames que tenen el segell de la terra del Passeig  quant ,  a la tardor,   navegavem els amiguets amb les fulles caigudes dels plataners,  que ens arribaven  a mija cama o als tolls de la pluja.

Ensumavem els fums negres dels camions pujant la Rambla per l’únic carril que hi havía,  doncs aleshores  era la carretera  que venint de Barcelona  anava cap a Osca.

La presó  va ser substituïda per la Delegació d’Hisenda,  edifici del meu pare al que jo acompanyava quant dirigía l’obra,  com a estudiant d’arquitectura;…….el boulevard i el xiringuito  van desapareixer  per deixar pas als cotxes,….la carretera i els camions també;…..ja no hi ha seminaristes i el Seminàri es ara La universitat. ….Tampoc hi han plataners  ni fulles sèques,  i …. crec que tampoc els nens  i nenes juguen a nedar entre elles.

Vaig fer la primera Comunió,  varen batejar a la meva filla i varem fer el funeral a la mort del meu pare,   a l’Esglèsia de Sant Llorenç  i,   vaig estudiar a l’antic i autèntic Col.legi Sant Jordi  ,  al carrer Canonge Gonzalez  amb els professors,  Farreny,  Solans  i Ysern.

He tingut la sort de fer com a  arquitecte l’edifici  de la Casa Sacerdotal reestructurant tota l’ïlla del Bisbat,  així com altres edificis del casc antic.   També roman,   sempre elegant,  el monument a Enric  Granados  a la pujada de la Seu Vella,  obra del meu pare. …..En aquest punt i moment ,  (Alcalde),  vull manifestar el meu públic compromís  de fer donació a la ciutat de la esculptura  relleu  original del monument,  que sota diseny del meu pare;   va interpretar magistralment  l’esculptor   Benjamín Mustieles.

Avui,  l’urbanisme i la ciutat  han canviat molt,  aquest bàrri s’ha esponjat,  els seus carrers i  carrerons respiren.   S’aplica la cirujía urbanística per netejar i modernitzar-lo, ….amb més o menys encert però amb voluntat i convicció.

Potser fugint  de parlaments i discursos tecnicistes,  esteu escoltant els sentiments més nets que varen arrelar en el meu cor i plegats estem fent  el camí de la vida;…per que per a mi,   un ciutadá es  alguna cosa més que allò que representa  un professional o un nom conegut;   crec que es una persona que viu la ciutat,   que la respira,    que la cuida,   que balla amb ella,   que viu els seus moments històrics  i tradicionals……… Potser aquells que la fan feliç  i li donen identitat.

Ja sabeu doncs la meva història,   que per a mi representa  una reflexió en relació  a tot allò que rebem i donem a la ciutat que ens acull.    Avui des d’aquesta tribuna,  us puc dir que una ciutat es simplement  un gran grup de ciutadans que viuen  en bàrris  i els bàrris li donen forma i ànima.    Vosaltres i el vostre bàrri sou el cor de Lleida,  doncs tot va començar aquí,  al voltant del Turó de la Seu Vella,  aquí es troba el romànic de Sant Llorenç o Sant Martí  i aquí podem respirar els ambients de veïnat amb carrers,  balcons,  roba estesa,  botiguetes,  barets  i tot aquell mon domèstic i familiar.

A més hi ha un fenòmen que no vull deixar d’esmentar  i es la diversitat ètnica que avui presenta el vostre bàrri.  L’inmigració subsahariana,  nouvinguts de color,   de diverses tonalitats.  Senegalesos, mauritans,  nigerians  i un etcètera  amb els seus accents d’arrel francesa o suahili.   Nous habitants del bàrri  amb el taranná africá,  de veure com passa la vida mentre  s’espera el no se sap qué,….   ni com,….   ni on.

Convivències a cops difícils de les que no podem fugir i cal acceptar amb tolerància i bonhomía;   encara que també a ells i elles  cal demanar-los hi  adaptació a les nostres costums,  integració en la nostra vida  quotidiana,   i sobre tot…PAU.

Essent Capità  Manaia del Armats de La Sang,  amic Millas;   saps que,  tants i tants cops  hem vingut a fer la copeta  i les “almejes” i  “berberechos”  en conserva   a la Cuadra  i el seu Josep;   emblemàtica persona en la que conviuen la cultura  i qualitat humana  amb la deixadesa i desordre.    Potser  la vida presenta a vegades  aquestes extranyes qualitats.

Avui,  amics i amigues,  veïns i veïnes,  tinc la satisfacció de pregonar  en veu alta  que…..vaig ser nen,   soc arquitecte  i he intentat col.laborar  amb cos i ànima amb tota aquella gent o Institucions que han demant alguna cosa de mi;   ja sigui el Col.legi d’Arquitectes,  els Armats de La Sang  , el Caliu Ilerdenc o els Amics de la Seu Vella;  així com,   potser alguns de vosaltres  heu llegit les meves opinions de tot tipus a la prensa escrita i audiovisual.   Us asseguro que mentre la salut em respecti  i la societat em continuï demanant serveis;  quí sap en quines altres gresques em puc veure embolicat en un futur per aquesta ciutat i els seus bàrris.

Però molt possiblement  ara no tindría el privilegi de ser aquí ,  dirigint-me a tots vosaltres si no portés a la solapa l’emblema de la CREU  ROJA  i la Mitja Lluna Roja.  El servei  que els darrers anys m’está demanant la societat es que,  humilment representi en Lleida a aquesta  Institució mundial,  que avui día esdevé la més potent  ONG  de tot el mon.   Aixó per a mi ,  sí que es un veritable regal de la vida,  en el meu cas,  amb un ja llarg recorregut.

No cal,  ni vull des d’aquí explicar-vos que es la CREU ROJA  i que fa globalment per la societat,  doncs ho veieu per la televisió  en els desastres,  catàstrofes,  guèrres,  patères a les costes,  assistència als col.lectius més vulnerables,  ancianitat,  malaltíes,  soletat,  drogodependència, SIDA,  violència de gènere i maltractaments,  misèria social,  etc.

Tant sols us vull dir que dels 188 països que hi ha arreu del planèta,  la Creu Roja,  hi es present  a 182;   i que un estudi  de la UNESCO  ha afirmat  que la Creu Roja al mòn,  es més coneguda que la Coca Cola,  o que la ONU,  o que el moviment Olímpic.

Aquesta es la seva grandesa i el meu orgull.

Us puc també assegurar  que es l’estructura més neta,  transparent  i honrada que he conegut,  on no s’escapa ni un euro  rebut de la societat per destinar-lo a programes d’ajuda humanitària.

També a la nostra ciutat,  al vostre bàrri,  tenim presència  amb programes dirigits  a l’integració d’inmigrants i nouvinguts,  teleassistència,  menjar sobre rodes,  kits infantils,  higiènics i d’aliments,  etc…..

I es que aquest es el secret de la Creu Roja.

La seva presència directa a la vostra porta,  al vostre carrer i des del poble més petit a la ciutat més gran;  ens fa propers,  familiars,  amics.  Gent en la que es pot confiar.

Des d’aquí us tinc de dir que la meva responsabilitat  com a voluntàri,  la solidaritat,  l’ajuda i entrega als demés;  em fan sentir viu,   positiu,   útil  i,    finalment   més persona.

Teniu la vostra Festa  Major per Sant Jaume  i vull recordar,  esperant que molts també ho recordeu,  la tradicional cançò que cantavem   “ Sant Jaume vé de Galícia,  Sant Jaume vé d’Aragó,  per els homes chocolate,  a les dones cop de bastó”!!!

Jo de petit no ho entenía  gaire,  confonent  el  “vé de Galícia”   amb   “regalíssia”  i tampoc això dels cops de bastó,  doncs  normalment era jo qui els rebía.

Qué hi farem!!.

Vull desitjar-vos uns magnífics díes de festa,  participatius,  alegres  i,  demanant-vos  disculpes per  aquest pregó  tant farcit de sentiments  i records personals;    us vull donar novament les gràcies.

 

Gràcies i Bones Festes !!!!.

Mariano Gomá.