Ilm. Sr. Angel Ros, Alcalde de Lleida, Sr. Jaume Millas, President de l’Associació de veïns de Jaume II…………

PREGÓ.

Diuen que un pregó es la publicació en alta veu que es fa en un lloc públic d’alguna cosa que cal que tothom sapigui, o el discurs elogiòs per el que s’anuncía al públic la celebració d’una festivitat i la invitació a participar-hi a la mateixa; i el pregoner es la persona que té l’honor de fer de portaveu.

Gràcies de tot cor per haver dipositat en la meva persona aquesta confiança que m’omple de satisfacció i a l’hora de responsabilitat.

Ni vaig neixer ni he viscut dintre d’aquest barri, que representa una part fonamental del cor de la ciutat de Lleida; però curiosament i com per casualitat, la meva vida personal i professional ha girat al voltant dels seus límits.

Veia de petit, des de la part més baixa del aleshores passeig-boulevard de la Rambla d’Aragó, on vivía amb la meva familia; l’antiga presó amb aquella façana i porta enigmática i trista, que feia por i les petites finestres amb reixes. Jugava al futbolín al xiringuito que hi havía a l’encreuament del Passeig amb el carrer Sant Crist i restava bocabadat quant veia desfilar als seminaristes sortint de passeig els diumenges amb les sotanes negres i els cinturons de colors.
He caigut cinquanta vegades i m’he pelat els genolls amb la terra del passeig quant a la tardor, navegavem els amiguets amb les fulles caigudes dels plataners que ens arribaven a mija cama.
Ensumavem els fums negres dels camions pujant la Rambla per l’únic carril que hi havía doncs era aleshores la carretera que venint de Barcelona anava cap a Osca.

La presó va ser substituida per la Delegació d’Hisenda, edifici del meu pare al que jo acompanyava com a estudiant d’arquitectura; el boulevard i el xiringuito van desapareixer per deixar pas als cotxes,, la carretera i els camions també; ja no hi ha seminaristes i el Seminàri es ara l’Universitat. Tampoc hi ha plataners ni fulles sèques, i crec que tampoc els nens i nenes juguen a nedar entre elles.

Vaig fer la primera Comunió, varem batejar a la meva filla i varem fer el funeral a la mort del meu pare, a l’Esglèsia de Sant Llorenç; vaig estudiar a l’antic i autèntic Col.legi Sant Jordi al carrer Canonge Gonzalez amb els professors Farreny, Solans i Ysern.

He tingut la sort de fer com arquitecte l’edifici de la casa Sacerdotal i reestructurar tota la ïlla del Bisbat, així com altres edificis del casc antic. També roman, sempre elegant , el monument a Enric Granados a la pujada de la Seu Vella, obra del meu pare.

Avui l’urbanisme i la ciutat han canviat molt, aquest barri s’ha esponjat, els seus carrers i carrerons respiren. S’aplica la cirujía urbanística per netejar i modernitzar-lo, amb més o menys encert però amb voluntat i convicció.

A més hi ha un fenòmen que no vull deixar d’esmentar i es la diversitat étnica que avui presenta el vostre barri. L’imigració subsahariana, nouvinguts de color de diverses tonalitats, senegalesos, mauritans, nigerians i un etcétera, amb els seus accents d’arrel francesa o suahili. Nous habitants del barri amb el tarannà africà, de veure com passa la vida mentre s’espera el no se sap qué, ni com, ni on. Convivències a cops difícils de les que no podem fugir i cal aceptar amb tolerància i bonhomía, encara que també a ells i elles cal demanar-los hi adaptació a les nostres costums, integració en la nostra vida quotidiana i, sobre tot Pau.

Essent Capità Manaia dels Armats de la Sang, amic Millas; saps que tants i tants cops hem vingut a fer la copeta i les almejes i berberechos en conserva, a la Cuadra i el seu Josep, emblemática persona en la que conviuen la cultura i qualitat humana amb la deixadesa i desordre. Potser la vida presenta a vegades aquestes extranyes qualitats.

Però avui amics i amigues, veïns i veïnes; tinc a més la satisfacció de pregonar en veu alta, a banda de la meva condició de qui va ser un nen, es arquitecte, fou Capità Manaia i no se quantes coses més; la meva condició de President Provincial de Creu Roja. No cal que us expliqui qué es i qué fa la Creu Roja, pero si que vull dir que potser la meva responsabilitat, amb el voluntariat, la solidaritat, l’ajuda i entrega als demés; em fan sentir viu, positiu, útil i, finalment més persona.

Teniu la vostra Festa Major per Sant Jaume i vull recordar, esperant que molts també ho recordeu, la tradicional cançó que cantavem “ Sant Jaume ve de Galicia, Sant Jaume ve d’Aragó, els homes …………, les dones cop de bastó “
Jo de petit no ho entenía gaire confonent el “ ve de Galicia”, amb “regalíssia” i tampoc això dels cops de bastó, que normalment era jo qui els rebía. Que hi farem!.

Vull disitjar-vos uns magnífics díes de festa, participatius i alegres i, demanant-vos disculpes per aquest pregó tant farcit de sentiments i records personals; us vull donar novament les gràcies.

Grácies i Bones Festes!.