Aquesta comunicació representa una reflexió de diferents aspectes dels debats de les Jornades:

1. En referència a la propaganda dels mitjans incitant a gaudir d’un territori que desprès no pot respondre a la demanda.
2. Questionament sobre si l’ampliació d’infrastructures viàries son veritablement la solució o esdevenen una trampa.
3. Política de previsions i model de futur territorial amb protagonisme municipal com a directament afectat en els seus límits.
4. Quantitat i qualitat en la capacitat del turisme i manteniment del equilibri necessari.

M’agradaria poder destinar aquesta comunicació a alguna jornada concreta del Debat de la Costa Brava que tan oportunament organitza la Demarcació de Girona del Col•legi d’Arquitectes de Catalunya, però no sóc capaç de trobar l’aplicació directa a cap d’elles.

Serveixi doncs per a ésser incorporada, si així hom considera, allà on sigui més adient.

La pròpia evolució de la societat, sobre tot en la segona meitat del segle XX, ha necessitat en el seu desenvolupament l’ocupació del territori en el seu creixement. I aquesta ocupació demanda una planificació; i els assentaments una capacitat d’ampliació; i immediatament després cal facilitar la mobilitat i les comunicacions; i poc més enllà, la disponibilitat d’infrastructures tècniques, electricitat, aigua, tractament de residus, etc.; i…Tornem a començar, doncs a més evolució, més infrastructures i més desenvolupament, i un cop més es repeteixen els problemes.
És cert que ben aviat vàrem descobrir que el turisme era, en uns moments incerts i econòmicament tràgics després d’una guerra i empresonats per una dictadura, la font de riquesa, la llum en la foscor, el “manà”. I aquest enlluernament no ens va deixar temps (ni ens havien ensenyat) a reflexionar del perill d’anar destruint la nostra pròpia bellesa amb el desgast que provoca un constant estat de seducció amb el turisme i visitants.
Un territori limitat; un paisatge únic i fràgil; una natura indefensa; i una població autòctona dèbil i resignada, van ser presa fàcil per les iniciatives especuladores, mancades de la més mínima sensibilitat per l’entorn alterat, i omplint poc a poc els espais no urbanitzats i/o dubtosament urbanitzables. Però també era normal que propietaris de terrenys, administracions locals i sectors de producció ballessin al só del diner fresc amb el que tothom somiava.
Ni és bo, ni cal avui demanar responsabilitats, ni dimonitzar a aquells que varen permetre, per acció u omissió, tants desgavells, per que en el fons vàrem ser una mica tots. Ja sabem que arribem tard, però malgrat tot ara és el moment de protegir tot allò que encara ens queda, modificar o corregir en lo possible actuacions previstes o drets adquirits, i sobre tot planificar el futur des d’una prou sanejada economia global i la càrrega d’experiència acumulada.

Vull, abans de donar les meves humils opinions en referència als temes de debat, fer una primera reflexió que em sembla bàsica i possiblement representi un dels detonants del caos que pateix el territori en determinades èpoques de massificació turística. Els mitjans de comunicació, sense excepció, seguint unes directrius politic-propagandístiques (que no penso pas criticar), en emissions especials i edicions específiques, escampen informació arreu, incitant a tothom a acudir per gaudir de llocs idíl•lics, únics, naturals, d’una bellesa i qualitat paisatgística, històrica o cultural extraordinària. I tenen raó….però cal pensar que la gent respon desprès a aquesta seductora invitació, acudint massivament a gaudir de tot allò que la propaganda els ha fet veure i sentir. I el problema esdevé en el moment en que els paratges no estan preparats per a rebre tants visitants ni existeix cap planificació.

…Com i en quines condicions arriba la gent, a on aparquen els vehicles, de quina forma es fa l’aproximació i arribada als indrets i, un cop allà, quina mena de serveis s’han previst, quins controls d’ús i manteniment funcionen i qui, com i de quina manera es netegen les petjades i deixalles de tanta gent que, molts cops, reivindiquen el dret d’ús oblidant els deures de la cura ambiental…?
No sé quines frases fetes serien les més adients , però tots plegats, en el món dels “media”, oferim un producte que possiblement no tinguem en condicions de consumir o fem tan esplèndides campanyes de captació de visitants que després ens fan morir d’èxit i ens enterra irremissiblement.
Fóra bo, segons el meu parer, establir i llistar el conjunt d’indrets d’interès en funció de les diferents escales de qualificació, i estudiar, per a planificar i resoldre, a cada punt la seva correcta funció: Accessos, aparcaments, serveis, manteniment, protecció, etc. No és difícil. Tenim les dades i l’experiència suficient, podem habilitar les partides pressupostàries i establir el pla d’etapes en el temps… Doncs fem-ho!
La nostra estructura i organització territorial, govern, comarques i municipis, tenen una extraordinària sensibilitat en les seves competències en matèria de planejament i decisions, i crec que efectivament així ha de ser. Ara bé, les xarxes bàsiques de comunicacions i infrastructures afecten a tot el territori i cal estudiar-los de forma global. Així mateix, el planejament i classificació del sòl, zones no urbanitzables, àrees de protecció i forestals, etc., quasi sempre afecten a diverses fronteres locals i/o comarcals, essent també necessari el tractament conjunt. Qualsevol acció, d’altra banda necessària, supramunicipal, si no gaudeix de la presència, protagonisme, personalitat i acord dels representants dels municipis afectats, està condemnada al fracàs i a la inoperància. Per tant, política sectorial supramunicipal sí. Amb protagonisme dels municipis, també.
Un altre aspecte que cal remarcar és el propi amidament de la xarxa viària doncs tenim tristes experiències i la història ha demostrat que, en segons quines condicions, ampliar carreteres, crear autovies, fer desdoblaments i demés operacions encaminades a absorbir més quantitat de vehicles, esdevé una trampa amb l’augment de la capacitat i també dels col•lapses i embussos, doncs no resolen a l’hora els colls d’ampolla ni permeabilitzen després els accessos a les ciutats, pobles, urbanitzacions i paratges naturals. Les afeccions que a més a més produeixen en el territori, aconsella actuar amb la màxima prudència en la presa de decisions. No crec que fer-ho tot més gran sigui la solució.

Parlem sobre l’actual turisme com a final d’etapa. En els darrers anys la Costa Brava ha experimentat un espectacular creixement d’aquell turisme estable amb segones residències sense temporalitat, de propietat o lloguer, la qual cosa és causa-efecte amb les noves àrees de desenvolupament urbanístic. No considero dolenta aquesta opció sempre que el planejament municipal ho permeti amb una correcta perspectiva de futur. Tanmateix el mercat d’apartament, molt més de temporada, i el normal creixement de l’oferta hotelera, amb l’adequada mesura esdevé positiu i necessari, doncs existeix un sector terciari i de serveis que ho espera, encara que els paràmetres de densitat de població potencial, necessiten adquirir un molt superior protagonisme que l’actual en paral•lel a edificabilitats, ocupacions i volumetries màximes autoritzades, doncs finalment complint aquests darrers, ens pot enganyar el primer.

I, esperant no ser malinterpretat, cal reflexionar molt en relació amb els “Càmpings”, els mòduls prefabricats estàndar, tendes de campanya fixes, i tot aquell conjunt de llicències per instal•lacions de passavolants. Aquest fenomen de densitat incontrolada de baix consum terciari, aparentment no ocupa lloc, ni és sostre edificat ni urbanitza i deforesta, però degrada, al meu entendre, notablement la imatge paisatgística i ambiental. Simplement convido als participants a observar aquells exemples, que es repeteixen arreu, de centenars de mòduls de planxa i plàstic ordenats en fileres inacabables. No pretenc negar el dret d’oferta a qualsevol economia, però crec que tenim en aquest tema una gran llum vermella fent pampallugues.