ÀNGEL PUJOL.

Vaig coneixer l’Àngel Pujol l’any 1982 al trovar-me amb ell al grup reduït amb el que varem seguir el curs Dale Carnegie.  Jo el feia per pura curiositat amb dos bons amics i la veritat es que vaig aprendre més del que em pensava doncs va ser com una asignatura de valoració de la gent i foment de l’amistat i consideració de les persones.  L’Àngel acudi al curs per alimentar la seva capacitat de comunicació i vençer la seva innata timidesa encara que no ho semblés;  potser per una necessitat de manifestació externa doncs el seu interior era ric i tant plé de perles com els baguls del tresor del Rei Salomón.  Poser per això molts anys després s’enamora d’Etiopia.

En les sessions del curs,  recordo que un día teníem de parlar d’un objecte que a la nostra vida hagués sigut referència fonamental des de l’època infantil o educacional fins aquell moment i presentar-lo davant del grup tot explicant els com i els perqués.  L’Àngel ens presenta el seu nino,  un petit nino que havía sigut el seu company de somnis i aventures,  d’alegríes i tristors,  de somriures i llàgrimes.  Potser amb aquell nino había guanyat i perdut mil batalles.  En un altre capítol del curs va apareixer per part meva la costum heretada del meu pare d’enviar als amics la felicitació de Nadal amb una carta o petit poema personal cada any i,  tinc de dir que l’Àngel el va fer seu i els següents molts anys vaig rebre la seva Nadala carinyosa i personal,  fins no recordo quina data en que la bojería de la tecnología i les comunicacions afusellaren i enterraren aquèlles meravelloses costums entre els amics i la gent.

I així va començar una amistat que acaba sobtadament abans d’ahir de forma física doncs el meu pensament,  ànima i estimació perdurará per sempre i més enllà del día que jo marxi també.

Durant molts anys varem mantenir aquèlla relació dels que saben que l’altre hi és; amb altre vida, altre activitat, altre familia i potser altres dimensions professionals , econòmiques i socials….pero sent-hi.  De tant en tant sopavem junts i quant m’explicava el seu ritme de cotxe,  quilòmetres, visites de les fàbriques arreu del país,  les seves poquíssimes hores de son i frenètica activitat,  de la qual per cert estaba tan enamorat com de la seva familia; jo m’esgarrifava tot dient-li… Àngel,  això no pot ser,  aquesta velocitat no es normal,  però ell reia i s’el veía tant feliç amb la seva vida que no podíem més que riure plegats.

Vingué després Etiopia,  la seva operación d’esquena que el va torturar molt temps doncs el discapacitava per moltes coses per a ell vitals.  Les crosses eren una presó i les seves cadènes,  el dolor tant se valía però l’impediment era com la trena i els grillets.  A la meva passió per Àfrica,  ell li va afegir la component més humanitària que es pugui pensar.  Em va explicar la seva acció a Wukru a la zona més perduda del nord d’Etiopia, la presència de l’altre Àngel,  lÀngel Olarán allà i tot el suport que li estava oferint,  no tant sol amb ajut econòmic,  sino amb projectes educatius,  accions per a la formació de la gent i nens i nenes,  projectes d’embassament per reduïr les sequères i les hambrunes de la zona.  Tot i més que no cap en aquest escrit i tots el que estimavem l’Àngel sabem.

Aquest contàgi d’energía i il-lusió em va fer indiscutiblement anar a Mekele i Wukru a coneixer des del terreny aquèlles il-lusions de l’Àngel i a aquèlla figura a peu de tall del Padre Olarán.  De les meves experiències tinc que reconeixer que a la meva vida sempre hi haurà un abans i un després d’Etiopia,  de la mateixa manera que hi haurà en el meu cor un abans de l’Àngel Pujol,  sense que arribi mai un després.

En dates posteriors i en les nostres periòdiques trobades,  un día varem tenir una petita discusió,  tot sigui dit,  provocada per mí;  en la que li vaig dir:  Àngel;  Àfrica, Etiopia i Wukru,  no son Mollerusa. Àfrica té els seus  “tempos”,  el seu ritme i la seva gent viu des de sempre un ritme que es el seu,  lent,  tàcit i molt més contemplatiu del que nosaltres portem.  Allà es veu neixer el día i caure el sol seient a una pedra o a terra i sentint com el planèta roda;  encara que passin gana i visquin d’una manera per nosaltres inhumana;  quant aquí no tenim temps de gaudir de la llum i la vida doncs estem treballant,  viatjant,  produïnt,  corrent,  rodánt  i rodánt.  Sí que vivím entrecometes millor,  tenim confort i luxes;  però no gaudim del luxe del temps i això ens allunya de lo natural.  Àngel,  allò no és Mollerusa,  no sumíis en fàbriques,  polígons industrials,  puestos de treball i frenètica activitat;  perque aquest no es el seu ritme.  L’Àngel reia,  em mirava fixe als ulls i feia aquell gest característic de.  Àu, và!.

L’amor per aquell mòn era tant potent que li feia a vegades perdre la mesura de les seves iniciatives d’ajut. Organitzar actes, sopars , subhastes i tot tipus de sistèmes per a captar fons per a la Fundació  Àngel Olarán era la seva vida  un cop tota la maquinària empresarial familiar funcionava amb la següent generació,  però el seu nervi i inquietud li feia participar  i col-laborar allà on s’el reclamava.  Com he dit,  el cor de l’Àngel li ha jugat una mala pasada per que potser no hi cabía en el seu cos prim i fibròs.

Tota aquèlla gent que hem tingut relació amb l’Àngel Pujol,  avui tenim l’ànima trista i al menys a mí avui em rodeja un silènci de records i pensaments que em costen d’asimilar, encara que estic segur que ell des d’el més enllà  ara m’està dient.  Va Mariano.  Tira, tira.

Gràcies per tot Àngel.

Mariano Gomá.